El procés de globalització ha incrementat la mobilitat de les empreses més enllà de les fronteres estatals. De fet, la combinació d’empreses multinacionals, un baix nivell d’harmonització fiscal i un sistema imperfecte d’intercanvi de dades fiscals entre països ha tingut conseqüències importants en la tributació aplicada a les empreses. Avui dia és més que evident que la tributació de les multinacionals és un tema que preocupa l’opinió pública. Per exemple, a Espanya, empreses com Apple, Google i Amazon paguen una factura fiscal sorprenentment baixa, fet que ha cridat l’atenció dels mitjans, i al Regne Unit, el públic ha boicotejat Starbucks per les seves pràctiques d’elusió fiscal. Alhora, s’han registrat diferents respostes en forma de polítiques: alguns països han aprovat iniciatives per restringir les pràctiques d’elusió fiscal de les grans empreses, i la Comissió Europea, per la seva banda, està lluitant contra els acords entre algunes grans companyies i paradisos fiscals

En els últims dos anys Europa ha experimentat l’arribada del major nombre de desplaçats des la Segona Guerra Mundial i, sense cap mena de dubte, la principal causa ha estat la recrudescència de la guerra a Síria durant l’any 2015.
Malgrat que la Unió Europea té una política comuna d’asil, durant aquests últims anys cada país ha anat aplicant polítiques que han tingut com a característiques principals la creació de barreres a l’entrada o l’enduriment dels requisits per atorgar la condició de refugiat (Hatton, 2015).

L’any 2007 les economies europees van rebre un cop molt fort amb la crisi econòmica i financera, la coneguda com a Gran Recessió. Certament, la severitat d’aquesta sacsejada econòmica ha estat enorme i, en part, inesperada. La crisi financera, causada per una acumulació de desequilibris financers, es va traduir després en una crisi del deute sobirà a Europa: es va crear una situació en què el deute públic de certs països europeus va assolir nivells clarament insostenibles i els diferencials de rendiment es van ampliar ràpidament. Aquests esdeveniments van agafar desprevinguda una Unió Europea que, per primera vegada, experimentava les conseqüències directes de les imperfeccions de la integració europea acumulades en les dècades precedents. Amb unes circumstàncies que exigien respostes ràpides, la reacció d’Europa va ser lenta, frenada per les deficiències institucionals.

La Gran Recessió ha posat de manifest les serioses de ciències de disseny de la unió monetària. Unes de ciències que han provocat greus desequilibris, en forma d’endeutament exterior i de dè cit de la balança per compte corrent; en els països menys competitius de la zona euro (els anomenats països perifèrics) i també entre aquests i els països centrals de l’eurozona.
Aquests desequilibris no es van produir sobtadament en esclatar la crisi, ni a conseqüència d’ella, sinó més aviat al revés. La crisi els va posar en evidència amb tota la seva dimensió i els va fer insostenibles, degut al tancament dels mercats nancers. Però els desequilibris s’havien anat acumulant abans, al llarg dels anys de bonança, davant de la indiferència i de la inconsciència generalitzades de tots els agents econòmics. Dels bancs centrals nacionals, del BCE, dels reguladors, dels governs, dels mercats, de les agències de rating, dels deutors (que s’endeutaven més del que es podien permetre) i dels creditors (que assumien més riscos dels que haurien estat prudents).

Contrasta amb altres estructures federals l’escàs pes del pressupost de la Unió Europea (UE) —tan sols un 1 % del PIB dels països membres— i l’escassa autonomia per la banda de l’ingrés; el 80 % dels ingressos deriven d’una participació en l’impost sobre el valor afegit (IVA) i en la renda nacional bruta (RNB) de cada país. La primera característica porta inevitablement al fet que la política monetària hagi d’actuar com a mecanisme estabilitzador davant de pertorbacions asimètriques dels països membres de la UE, mentre que implícitament la segona fa que els agents econòmics —especialment les empreses amb presència en diversos països membres— hagin de fer front a diversos sistemes scals, amb els conseqüents costos de compliment scal, però també amb possibilitats d’arbitratge scal dins de la Unió, per exemple, a través dels anomenats «preus de transferència».

Avui dia, la corrupció és considerada per la societat espanyola com un dels principals problemes. Segons l’últim baròmetre del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), un 50 % de la població considera que la corrupció i el frau són un dels tres principals problemes que hi ha.1 Només el supera l’atur, problema que identi ca el 80 % de la població enquestada. Des de l’inici de la dècada passada, durant el boom del mercat immobiliari, han estat nombrosos els escàndols de corrupció urbanística vinculats a polítics dels governs locals. L’esclat de la bombolla immobiliària l’any 2009 no va signi car la desaparició de la corrupció, sinó la sortida a la llum, no pas l’inici, d’altres tipus de corrupció, com ara la vinculada al nançament dels partits polítics.