• Els experts reclamen una major autonomia financera de les Comunitats Autònomes, que en l’actualitat només tenen capacitat de gestió i administració sobre un 13,2% dels ingressos del finançament
• L’últim IEB Report anatliza l’encaix de Catalunya al model, contemplant opcions que van des de la creació d’un organisme tributari propi fins la nova relació que pot establir amb el govern central

Descarrega l’últim IEB REPORT

L’Institut d’Economia de Barcelona ha publicat una nova edició del seu IEB Report, sota el títol ‘L’esperada reforma del finançament autonòmic’, dedicat a l’anàlisi de la propera configuració del model de finançament autonòmic que, després de tres anys de demora, és ja una urgència a resoldre per part del Govern central. L’informe inclou les aportacions de sis investigadors de la institució experts en la matèria i que coincideixen en la necessitat de revisar-lo. “L’autonomia i l’equitat són compatibles, però fins ara hem tingut models que atorgaven a les comunitats un grau d’autonomia fiscal limitat i un anivellament de recursos que ha resultat excessiu”, explica la investigadora i editora de l’informe, Pilar Sorribas.

En el seu anàlisi, la investigadora de l’IEB, Maite Vilalta, posa xifres a aquest dèficit d’autonomia financera. Segons els càlculs presentats al seu informe, les Comunitats Autònomes obtenen una mitjana de 85.145,18 milions d’euros anuals provinents de les figures tributàries, el que suposaria el 83,9% dels recursos totals que vénen del model. La xifra, però, cau fins els 13.353,37 milions d’euros, o el 13,2% si només tenim en compte els impostos sobre els que tenen capacitat de gestió i administració. “Es podria incrementar el percentatge de cessió de l’IRPF, contemplar formes d’administració compartida sobre les principals figures tributàries o, fins i tot, donar capacitat normativa a les comunitats sobre tributs com l’IVA o els impostos especials”, proposa Vilalta.

L’experta proposa dues mesures més per a complir amb els principis de major autonomia i equitat i per resoldre els desequilibris que genera el model actual. “La propera reforma ha d’afegir recursos addicionals al sistema i donar compliment al principi d’equitat horitzontal per evitar que uns governs tinguin més capacitat fiscal que altres realitzant el mateix esforç”, explica la investigadora, que posa a Alemanya, Canadà i Suïssa com a models de referència en sistemes de finançament descentralitzat. Vilalta també destaca la necessitat d’incorporar a les comunitats autònomes forals als mecanismes d’anivellament.

L’encaix de Catalunya al model
L’IEB Report també inclou reflexions sobre el futur encaix de Catalunya al sistema, tenint en compte les perspectives polítiques obertes en els darrers anys. Així, la investigadora Núria Bosch analitza el procés de construcció d’un sistema d’hisenda pròpia per a la comunitat, tenint en compte dos possibles escenaris: el d’una Catalunya encara dins de l’Estat espanyol i de la creació d’un estat independent. “Dins de l’Estat, hauria de produir-se un pacte bilateral que permetés a Catalunya gestionar els impostos recaptats en el seu territori i donar-li poder tributari sobre aquests, dins dels límits establers i seguint els models en funcionament als Estats Units, Suïssa o Canadà, per exemple”. Segons Bosch, l’eliminació de la caixa única suposaria un incentiu per Catalunya per a crear polítiques de creixement, una reducció de la corrupció i de les despeses ineficients i un major control dels votants sobre la despesa pública.

En el cas d’una Catalunya independent, Bosch considera que el nou estat hauria de superar els problemes que presenta la hisenda espanyola per a controlar l’economia submergida, que s’estima en l’actualitat en el 22,3% del PIB de la comunitat, i així reduir el nivell de frau fiscal. “Per aconseguir-ho, la Comissió Europea estima que calen 1.000 treballadors dedicats a la gestió tributària per cada milió d’habitants, pel que la nova hisenda catalana hauria de passar dels 5.000 empleats públics destinats actualment a aquesta feina a entre 7.000 i 8.000”.

L’investigador i exconseller d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya, Antoni Castells, també aborda la qüestió catalana en la seva intervenció, reflexionant sobre quines solucions han buscat els estats quan els models de finançament no han trobat un consens entre les comunitats. “Països com el Regne Unit, Bèlgica o Canadà han tingut aquest problema i l’aplicació de tractaments especials per als territoris descontents ha servit per a mantenir l’estabilitat de la unió, rebaixar la pulsió independentista i, sobre tot, satisfer les aspiracions de comunitats que, a més, tenen preferències sobre com ha de distribuir-se el poder polític entre el govern central i el propi”.

Per la seva banda, l’investigador Albert Solé considera que “la reforma del sistema no pot plantejar-se tractant a Catalunya com una comunitat més, ja que la solució al conflicte passa per abraçar el concepte de federalisme asimètric”. Solé defensa el seu argument recordant com, a excepció del País Basc i Catalunya, els ciutadans de la resta d’autonomies desitjarien un nivell de descentralització menor a l’actual. “Catalunya és una de les minories culturals i identitàries de l’estat i, en aquests casos, el federalisme constitueix una garantia dels seus drets. Un federalisme que li atorgués capacitat d’autogovern i garantís la seva autonomia”.

Desconeixement ciutadà
Finalment, els investigadors José María Durán i Alejandro Esteller consideren que el grau d’autonomia tributària de les comunitats és “aparentment elevat”, però ressalta l’alta nivell de desconeixement ciutadà sobre el destí dels seus impostos. Per exemple, “el 58% dels ciutadans creu que l’IRPF es paga en la seva totalitat al govern central, el que denota que el procés de descentralització fiscal és clarament millorable” si es vol aconseguir una veritable rendició de comptes dels governs autonòmics davant dels seus ciutadans.