es

IEB

Universitat de Barcelona logotipo
Noticias

IV Informe IEB. Experts en Economia Pública alerten que la resposta a la crisi ha derivat en un important procés recentralitzador

 

El IV Informe IEB de Federalisme Fiscal alerta del procés recentralitzador que viu l’Estat espanyol després de l’esclat de la crisi econòmica i pressupostària i adverteix de les conseqüències d’aquesta involució. Catedràtics d’Hisenda Pública com Núria Bosch i Albert Solé (UB-IEB), Santiago Lago (Universitat de Vigo), o Jorge Martínez Vázquez (Georgia State University) i experts en Dret Constitucional, com Carles Viver Pi-Sunyer (Institut d’Estudis Autonòmics) detallen mesures recentralitzadores com les de control del déficit, la reforma local anunciada pel govern central o la mateixa reforma constitucional de 2011. L’informe denuncia una pèrdua d’autonomia política de les CCAA i una reducció de l’autonomia en la gestió i conclou que caldria evitar mesures recentralitzadores oportunistes basades en canvis cojunturals en l’opinió pública y en diagnòstics erronis de la situació. 

L’Informe IEB de Federalisme Fiscal l’edita anualment l’Institut d’Economia de Barcelona, un centre de recerca en Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona. Coordinat pels catedràtics d’Hisenda Pública Núria Bosch i Albert Solé, l’informe inclou contribucions de prestigiosos experts d’universitats i centres de recerca de tot el món. 

Resposta a la crisi i recentralització
En l’informe, els catedràtics d’Hisenda Pública Núria Bosch i Albert Solé (UB-IEB), Santiago Lago (Universitat de Vigo) i Jorge Martínez-Vázquez (Georgia State University) i els juristes Carles Viver Pi-Sunyer i Gerard Martín (Institut d’Estudis Autonòmics) constaten que les mesures per respondre a la crisi han provocat una clara recentralizació.

Santiago Lago (Universitat de Vigo) titula el seu article "La nova estabilitat pressupostària a Espanya: un enfocament recentralitzador". En ell assegura que el govern podia haver afrontat el desafiament de l’estabilitat pressupostària amb un enfocament federal, però ha pres el camí de "centralitzar el disseny, execució, vigilància i control de l’estabilitat, fixar objectius unilateralment amb nul marge per a la negociació i introduir instruments coercitius". Sobre les causes, apunta diverses hipòtesis, com la preferència dels votants del partit en el govern per recentralitzar o la desconfiança cap a les CCAA.

En el seu article, el jurista i director de l’Institut d’Estudis Autonòmics (Generalitat de Catalunya), Carles Viver Pi-Sunyer, va més enllà i assegura que "les mesures adoptades en els últims mesos, especialment en l’àmbit del finançament autonòmic, permeten afirmar que comencen a quedar afectats el tipus d’autonomia imperant i elements estructurals de l’Estat de les Autonomies". Segons Viver, "s’està buidant gairebé totalment l’autonomia financera de les CCAA, especialment la de les que, com Catalunya, s’han hagut d’acollir al Fons de Liquiditat". Entre les mesures recentralitzadores, Viver cita les de control del dèficit negociades davant la UE, la reforma de la Constitució de 2011, o el repartiment del dèficit entre nivells de govern. També assegura que "el procés recentralitzador està en plena efervescència i tots els indicis porten a la convicció que en el futur immediat aquesta tendència s’incrementarà molt notablement".

En l’editorial de l’informe, els seus coordinadors, Núria Bosch i Albert Solé, admeten que, "si bé la centralització de l’autoritat fiscal pot ser convenient en un moment excepcional, no és desitjable que aquest sistema de consolidi i acabi per anul•lar qualsevol besllum d’autonomia financera autonòmica". També adverteixen que "haurien d’evitar-se les mesures recentralitzadores oportunistes i precipitades basades en canvis conjunturals en l’opinió pública i en diagnòstics erronis de la situació".

Des d’una perspectiva internacional, Jorge Martínez Vázquez (Georgia State University), assegura que "existeixen raons de pes per preocupar-se per l’impacte negatiu que la crisi pot tenir sobre la descentralització i la gobernança subnacional, almenys, en aquells països que s’han vist més greument afectats per la crisi". Segons Martínez Vázquez, els episodis de crisis tendeixen a portar a mesures recentralitzadores per causes múltiples: "des de l’oportunisme polític, que s’atreveix a posar en pràctica unes polítiques que en circumstàncies normals tindrien una acceptació molt menor, fins a l’ús de la política fiscal com a instrument d’estabilització per part dels governs centrals". En el seu article, cita diversos països que també han introduït mesures recentralizaditzadores com Dinamarca, Grècia, Regne Unit, o Noruega.

Descentralització i crisi
L’informe presentat avui també tracta de respondre a la pregunta de si la descentralització ha tingut un efecte negatiu sobre la gestació i sortida de la crisi. Com a conclusió, els editors, Núria Bosch i Albert Solé-Ollé, asseguren que "les disfuncions dels governs subcentrals que s’han manifestat arran de la crisi no haurien de fer oblidar els avantatges d’un sistema descentralitzat". Segons Bosch i Solé, és fals que tota descentralització dificulti la gestió macroeconòmica i pressupostària, però en el cas espanyol hi ha algunes característiques que poden haver agreujat el problema:

-La descentralització exclusiva pel costat de la despesa però no de l’ingrés dificulta la disciplina pressupostària
-Durant anys, les CCAA van poder finançar la seva despesa pública amb ingressos extraordinaris relacionats amb l’activitat constructora
-La transparència pressupostària i el control dels comptes a nivell autonòmic han estat molt imperfectes

Els dos autors conclouen que seria recomanable que el govern intentés dissenyar un sistema "més flexible i respectuós amb l’autonomia per quan la tempesta hagi passat."

Dins de l’anàlisi del cas espanyol, l’informe també conclou que les CCAA s’han ajustat o no al dèficit en funció de l’evolució del PIB, el grau d’autonomia fiscal i la intensitat en la reducció de despeses i ingressos. Així ho constaten en el seu article Julio López Laborda i Andrés Leal (Grup de Recerca en Economia Pública), que conclouen que les CCAA van reaccionar tard a la crisi. "Els ingressos no financers ja mostraven la seva debilitat en 2008 -asseguren- però la reacció per la via de la despesa no es va iniciar fins a 2010". Així, el deute del conjunt de comunitats va passar del 5,8% del PIB en 2007 al 13,3% a la fi de 2011. En la seva anàlisi, els autors constaten que les comunitats amb una major autonomia tributària han sofert una caiguda major dels ingressos no financers. "Entre 2007 i 2011 els ingressos tributaris autonòmics – i, molt especialment, els tributs cedits tradicionals- han tingut un pitjor comportament que les transferències".

Valoració de la reforma local
Entre les mesures recentralitzadores citades en l’informe, es destaca la proposta de reforma local anunciada pel govern central. Núria Bosch i Albert Solé (IEB-UB), consideren que és "un atemptat a l’autonomia local", és imprecisa i està centrada en aspectes col•laterals evitant encarar les qüestions més importants, com la grandària municipal. En el seu article, conclouen que "aquestes reformes poc contribuiran a millorar el funcionament de l’administració local":

Delimitació competencial
L’article considera necessària una clarificació competencial i posa en dubte l’efectivitat d’alguns dels canvis anunciats: "les mesures transfereixen competències a les CCAA sense contemplar finançament per part dels municipis".

Racionalització organitzativa
S’adverteix que, en la majoria de serveis, els costos per usuari o habitant són elevats per la baixa densitat de població i l’existència de molts nuclis poblacions. Per aquest motiu "el traspàs d’aquests serveis a les Diputacions no necessàriament reduirà els costos".

Control financer
Segons els autors, la proposta del govern per incrementar el control financer i canviar l’estatus de l’interventor municipal és molt poc precisa: "si, com sembla, la seva contractació, sou i acomiadament seguirà depenent dels polítics locals, res no canviarà. Si no es convoquen més oposicions, tampoc es resoldrà el problema".

Professionalització de la gestió
L’article considera raonable establir certs límits màxims a la remuneració dels polítics, però també adverteix que la reducció de regidors amb remuneració tindrà un efecte molt limitat, ja que molt pocs cobren.

Núria Bosch i Albert Solé també llancen 7 recomanacions per a una reforma de l’Administració Local:

1.Reducció del nombre de municipis: fusió de municipis per aconseguir una grandària mínima de 5.000 habitants i, si pot ser, apropar-se als 10.000.

2.Clarificació competencial: delimitació de competències mínimes dels Ajuntaments. Delegació explícita, amb acord de finançament, d’altres competències si s’aconsegueix la grandària mínima de 10.000 habitants.

3.Control financer: millora de la dotació financera i humana del Tribunal de Comptes i elecció no partidista dels seus membres. Interventor independent del poder polític local. Mecanismes de transparència financera i participació ciutadana en l’elaboració i control dels pressupostos.

4.Rendició de comptes: elecció directa de l’alcalde. Elecció dels regidors per districtes, per aconseguir una adequada representació de les unitats fusionades. El nombre de regidors hauria de créixer amb la població i garantir alhora la representació de cada districte.

5.Professionalització: tots els municipis disposarien d’interventor i secretari. El secretari hauria d’encarregar-se de garantir el reclutament del personal municipal i de vetllar per l’objectivitat dels processos. Es podrien establir uns topalls màxims als salaris dels diferents càrrecs.

6.Limitació del paper de les Diputacions: reducció de les competències de les Diputacions a aspectes imprescindibles per a la coordinació de les polítiques municipals. Canvi en el sistema d’elecció dels diputats provincials. Creació d’un consell d’alcaldes en el qual estarien representats tots els municipis. Alternativament: eliminació de les Diputacions.

7.Finançament: una major grandària municipal permetria reformar el sistema de finançament local i atorgar als municipis una major autonomia en l’ingrés. Es podria augmentar el pes de les participacions en impostos importants (fins ara limitades a municipis de més de 75.000 hab.) i fins i tot utilitzar un recàrrec local en l’impost sobre la renda.

El IV Informe IEB de Federalisme Fiscal pretén fomentar el debat sobre el model de descentralització fiscal espanyol i la crisi econòmica. Descarregar l’informe complet
 

Esta web utiliza cookies para personalizar la navegación y mejorar sus servicios. Si continúa navegando, usted acepta su uso de conformidad con nuestra política de cookies. Ver más información