· El document “Anàlisi de la UE des de la perspectiva del federalisme fiscal” analitza els mecanismes que té la Unió per gestionar els xocs asimètrics que es produeixen als estats membres

· Els investigadors consideren que l’actual unió monetària no només és insuficient per afrontar la inestabilitat, sinó que ha reduït el marge de maniobra dels estats per frenar l’impacte de la crisi

 
L’Institut d’Economia de Barcelona ha publicat una nova edició del seu IEB Report, sota el títol “Anàlisi de la UE des de la perspectiva del federalisme fiscal” i dedicat a l’anàlisi de la Unió Econòmica i Monetària a Europa. Els quatre investigadors que han participat al document coincideixen en remarcar que la crisi ha posat de manifest la incapacitat de la Unió per frenar la caiguda de les economies de les nacions en dificultats, per evitar l ‘asimetria entre els estats membres i, a més, ha anul·lat la capacitat dels propis estats per devaluar la moneda i frenar l’impacte de la recessió. Els autors consideren que el futur d’Europa passa per avançar cap a una unió pressupostària i fiscal, que enfortiria els mecanisme de la institució per evitar situacions com les que s’han donat en els darrers anys a Grècia, Portugal, Irlanda o Espanya.

Al seu article “L’incert camí cap a la unió fiscal europea”, el professor de l’IEB, Antoni Castells, es pregunta si és possible una unió monetària sense una unió fiscal, per concloure que es tracta d’una realitat difícil de consolidar. “La resta d’unions es serveixen del pressupost central per corregir desequilibris”, i ho fan amb tres objectius: estabilitzar la unió durant els cicles econòmics negatius, mutualitzar els riscos a través del tresor comú i poder fer transferències fiscals dels territoris més competitius als que ho són menys. Castells considera que, a la Unió Europea, “les condicions polítiques disten molt de ser les adequades per donar les passes decisives cap a una unió fiscal”.

Tot i això, Castells reconeix que la crisi ha accelerat la transferència de sobirania cap a la Unió Europea a través d’acords com el Mecanisme Europeu d’Estabilitat, l’impuls de la Unió Bancària, el pla Europeu d’Inversions o el Tractat d’Estabilitat. De totes maneres, el Doctor considera que la institució segueix lluny d’arribar a l’objectiu. “La crisi va posar de relleu les conseqüència d’una unió monetària incompleta –sense unió fiscal, i ara s’està incidint en l’error d’avançar cap a una unió fiscal incompleta, centrada en la disciplina fiscal dels estats membres i oblidant la construcció d’institucions fiscals comuns”.

Una unió pressupostària necessària

El catedràtic de la Université París Est, Rémy Prud’homme, adverteix al seu article “La Unió Pressupostària Europea: necessària i impossible” sobre la “inestabilitat” de la institució, provocada per l’ínfim percentatge de pressupost que manega. “Es tracta d’una unió avançada en matèria econòmica, normativa i monetària, però és gairebé inexistent en qüestions pressupostàries: el seu pressupost només representa l’1% del PIB dels països membre”. L’investigador recordar com la Comissió Reichenbach, de la que va formar part entre el 1991 i el 1994, considerava que per aconseguir una Unió estable a nivell macroeconòmic, amb serveix públics eficients i capacitat de redistribució entre persones i territoris, seria necessària un pressupost europeu que representés, al menys, el 15% del PIB dels estats.

Prud’homme veu quatre sortides a la situació. La primera, que anomena “el replegament”, passaria per donar un pas enrere i portar la integració econòmica, normativa i monetària als mateixos nivells de la modesta integració pressupostària. “Aquesta solució no agradaria als polítics, però seria millor rebuda entre la població, en la que ja es percep la sensació de fatiga sobre Europa”.

Una altra opció seria la “fugida endavant”, que passaria per augmentar el pressupost de la Unió fins que arribés al 15 o al 20% del PIB en uns 20 anys. Una opció que l’autor considera “improbable” per la “impossibilitat de fer créixer els impostos europeus” a canvi de centralitzar competències que ara gestionen els països. Prud’homme veu més opcions en “el bricolatge”, que consistiria en el foment d’acords, pactes i mecanismes negociats per reduir les desigualtats en moments de crisi, seguint el model del Pacte d’Estabilitat i de Creixement.

Finalment, l’acadèmic assenyala com a última opció l’”Europa de dues velocitats”, amb els sis signants del Tractat de Roma amb un pressupost i unes polítiques comunes per un costat i, per l’altre, la resta amb una integració menor.

Necessitats i realitat política

Coincideix amb la visió de Castells la membre del Fons Monetari Internacional, Martine Guerguil, que al seu article “Pot la zona euro prosperar sense una unió fiscal?” recorda com els avisos d’inestabilitat macroeconòmica d’una unió monetària sense acords fiscals ja es van donar a la concepció de l’euro. L’experta considera que el pas necessari per corregir les limitacions actuals passa per la creació d’un pressupost central, “finançat per impostos i que permeti emetre deute conjunt”.

Guerguil apunta encerts en els darrers anys, com l’avançament cap a la unió bancària, “el pas més significatiu cap a la integració econòmica des de l’euro”. Tot i això, assenyala un problema en el seu funcionament, com es la necessitat de crear un sistema de protecció fiscal comú i de redistribució del risc fiscal. La realitat és que el Mecanisme Únic de Resolució atorga les responsabilitats de finançament als governs locals. “La unió bancària reflecteix, una vegada més, la distància que existeix entre la necessitat percebuda d’instruments comuns i la voluntat política d’aplicar-los”.

La representant de l’FMI adverteix sobre el perill que corre la unió monetària en cas de no avançar cap a la integració. “La zona euro podria diluir-se en una unió menys ambiciosa, propensa a viure crisis locals recurrents i a abruptes processos d’ajustament”.

Menys normatives, més institucions

En el mateix sentit s’expressa el delegat de la Unió Europea en els Estats Units, Antonio de Lecea, al seu article “La unió fiscal de la UE”, on recull les demandes de representats del Banc Central Europeu, com Mario Draghi o Benoit Coeuré, per “deixar enrere un sistema basat en normes i plantejar-se un sistema institucional”.

Segons l’autor, la creació d’un ministeri de finances per la zona euro permetria “centralitzar les competències d’execució per evitar i corregir desequilibris econòmics i fiscals i gestionar les crisis”. De Lecea recorda que diversos economistes han donat suport a aquest “enfoc centralitzat” i proposa desafiaments legals als estats i dotar a la Unió el poder de vetar per forçar la cessió de sobirania.