• Es defensa que un organisme estatal independent ha d’elaborar les bases de dades per calcular les balances fiscals i que cal neutralitzar-ne els saldos
• Els professors Ramon Barberán i Guillem López Casasnovas defensen metodologies diferents, segons com s’imputin els ingressos i les despeses
• Núria Bosch i Marta Espasa, coordinadores de l’informe, asseguren que publicar les balances fiscals és un exercici de transparència en una democràcia
L’IEB Report 1/2014 està dedicat a les balances fiscals i ofereix diverses visions d’aquesta eina analítica que avui centra el debat sobre l’arquitectura territorial espanyola. L’informe inclou tres anàlisis elaborades per especialistes que presenten plantejaments complementaris sobre les balances fiscals, un procediment per calcular la diferència entre les despeses que el govern central realitza en un territori i els ingressos fiscals que n’obté. 
Les contribucions del document les signen François Vaillancourt –professor emèrit del Departament d’Economia de la Universitat de Montreal–, Ramón Barberán –catedràtic de la Universitat de Saragossa i coautor de les balances fiscals del govern espanyol previstes per a juliol 2014 juntament amb Ángel de la Fuente– i Guillem López i Casasnovas, catedràtic d’Hisenda Pública de la Universitat Pompeu Fabra.  
Núria Bosch i Marta Espasa –investigadores de l’IEB i professores de la UB– coordinen l’informe i apunten al pròleg el seu convenciment que publicar les balances fiscals és “un exercici de transparència en una democràcia”. Bosch i Espasa deixen clara la força dels aspectes metodològics a l’hora de calcular les balances fiscals i detallen les dues metodologies acceptades en entorns acadèmics i d’abast internacional: la de càrrega-benefici i la de flux monetari. La primera imputa els ingressos al territori on resideixen les persones que finalment suporten la càrrega fiscal i les despeses, al territori on resideixen els beneficiaris, independentment d’on es produeix el servei públic resultat de la inversió. La segona, el mètode de flux monetari, imputa els ingressos al territori on es localitza la capacitat econòmica sotmesa a gravamen i les despeses, al territori on es materialitzen, amb independència del lloc geogràfic on s’ubiquin els beneficiaris.  
Metodologies per a preguntes diferents 
Els mètodes utilitzats per calcular les balances fiscals en condicionen el resultat i són, per tant, objecte rellevant de discussió. La contribució del professor Vaillancourt a l’informe de l’IEB aprofundeix en el plantejament dels problemes metodològics al calcular una balança fiscal, com afecten a la seva interpretació i com es relacionen amb d’altres balances com ara la comercial, la migratòria i la mediambiental, entre d’altres. Dos dels aspectes més rellevants de l’argumentació d’aquest acadèmic canadenc són que un organisme estatal independent ha d’elaborar les bases de dades per calcular les balances i que cal neutralitzar els saldos de la balança fiscal. 
Tant Ramón Barberán com Guillem López Casasnovas defensen que no existeix un únic criteri metodològic possible, sinó que ambdós responen a necessitats diferents i són complementaris. Ara bé, a l’informe de l’IEB Ramón Barberán es decanta pel mètode càrrega-benefici i, en canvi, López Casasnovas planteja que cada criteri respon a preguntes diferents i que la discussió sobre la idoneïtat d’un mètode o altre és política i no tècnica. 
En la seva defensa de la fórmula càrrega-benefici Ramon Barberán apunta: “qualsevol anàlisi de l’equitat dels efectes redistributius interregionals ocasionats pels ingressos i despeses del govern central s’hauria de basar exclusivament en aquest enfocament”. En canvi, Guillem López Casasnovas afirma que “no hi ha una resposta a quin enfocament és millor. Diferents mètodes serveixen diferents propòsits i aquests propòsits tenen sovint motivacions diferents”. 
El pes territorial
D’acord amb la interpretació de les professores Núria Bosch i Marta Espasa, l’enfocament càrrega-benefici explica el grau de redistribució territorial implícit de l’actuació pressupostària del govern central, mentre que el de flux monetari tracta de contestar la pregunta de quina capacitat de despesa podria tenir un territori en favor dels seus ciutadans si, enlloc de ser finançat mitjançant fluxos fiscals centrals, ho fos a partir dels seus propis recursos.  
L’enfocament que defensa el professor Ramón Barberán se centra en qui suporta la càrrega tributària i en qui es beneficia de la despesa, sense que afecti quin govern fa la inversió i on la du a terme. En canvi, en el mètode de flux monetari sí que importen els territoris i, per això, el professor López i Casasnovas afirma que “els impostos pagats pels ciutadans d’un territori són poc o molt de les institucions que els representen en aquest espai, ja que reivindiquen tot o part de la sobirania tributària dels ingressos que s’hi recapten”.  
Pràctica internacional
Núria Bosch i Marta Espasa apunten que països com ara Bèlgica, Canadà, Austràlia i els Estats Units treballen amb la metodologia del flux monetari, tant en la imputació de la despesa com de l’ingrés, i indistintament des d’institucions independents com governamentals. Les dues investigadores de l’IEB són partidàries de la major objectivitat d’aquest mètode de càlcul: “evita haver de plantejar múltiples i discutides hipòtesis sobre qui suporta la càrrega impositiva i qui és el beneficiari de la despesa, com sí que requereix el mètode de càrrega-benefici”.