es

IEB

Universitat de Barcelona logotipo
Noticias

Experts de tot l’Estat alerten de l’ofegament de les finances locals i apunten solucions com més pressió fiscal, fusió de municipis i simplificació institucional

En el segon Informe sobre Federalisme Fiscal a Espanya de l’Institut d’Economia de Barcelona, investigadors de l’IEB i d’universitats de tot l’Estat analitzen la situació dels consistoris i proposen mesures com compensar les grans ciutats pels costos de capitalitat, augmentar la pressió fiscal o fusionar municipis.

El segon Informe sobre Federalisme Fiscal a Espanya de l’Institut d’Economia de Barcelona (IEB) analitza la greu situació del finançament dels governs locals i obre el debat sobre les solucions. Experts de tot l’Estat, que han participat en l’informe, proposen mesures com l’increment de la pressió fiscal local o la fusió de municipis. També defensen que ciutats com Barcelona o Madrid haurien de rebre una compensació pels costos de ser una capital i adverteixen que els ajuntaments catalans ja gasten 3 de cada 10 euros en serveis que no estan obligats a prestar. L’IEB també analitza la problemàtica del finançament dels ajuntaments a nivell internacional, amb el II IEB’s World Report on Fiscal Federalism, on participen investigadors de diversos països com Dinamarca, Suïssa, Canadà o Itàlia.  

L’Institut d’Economia de Barcelona, centre de recerca en Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona,  publica anualment l’Informe sobre Federalisme Fiscal, amb  contribucions d’experts de l’IEB i altres universitats, centres d’investigació i administracions públiques. En l’edició d’aquest any, que es va presentar el 8 de juny a l’Institut d’Estudis Autonòmics, destaquen els següents treballs:  

Els ajuntaments han d’elevar la pressió fiscal local per sortir d’una situació insostenible (Javier Suárez Pandiello, Universitat d’Oviedo)

El catedràtic d’Hisenda Pública de la Universitat d’Oviedo Javier Suárez-Pandiello parteix de la premisa que el sistema de finançament local i l’estructura administrativa actuals són pràcticament insostenibles. Però tot i aquesta situació, constata que els consistoris no esgoten la seva capacitat fiscal, no estableixen els tipus impositiu màxims que la llei els permet sobre tributs de la seva competència, una decisió sempre impopular. La poca flexibilitat de les bases tributàries fa que, davant increments de la necessitat de despesa, com ara la crisi actual, els governs locals no puguin veure elevada la seva recaptació sense adoptar mesures discrecionals.  L’autor adverteix que als ajuntaments no els queda altre remei que adoptar mesures discrecionals per a elevar la pressió fiscal local, tot i la mala cojuntura. Suárez Pandiello aposta per reinventar un nou impost sobre activitats i considera un greu error la pràctica eliminació de l’Impost sobre Actitivitats Econòmiques (IAE) de la fiscalitat local per a molts municipis. També defensa estudiar el cobrament d’una taxa a l’usuari per determinats serveis (sense component redistributiu), i incrementar els espais fiscals locals per la via dels tributs compartits. Així, certa capacitat normativa en l’àmbit de l’IRPF podria dotar els governs locals d’un instrument de personalització dels ingressos tributaris que milloraria la situació present.  

És necessari acabar amb el minifundisme municipal i simplificar les institucions i ens municipalistes (Roberto Fernández Llera, Universitat d’Oviedo)

L’autor defensa mesures com les fusions d’ens locals, promogudes amb incentius financers o forçades, per acabar amb el minifundisme municipal al nostre país i aconseguir la viabilitat administrativa i financera del sistema. També aposta per una racionalització de les institucions, suprimint les entitats instrumentals insolvents, ineficients o sense activitat recent coneguda. I alhora, defensa promoure fusions d’entitats amb competències similars o complementàries. Fernández Llera també considera necessari avançar cap a un pacte intern d’estabilitat que reforci la corresponsabilitat i la coordinació entre nivells de govern i dins del propi àmbit local. Es tractaria de “federalitzar” i automatitzar l’estabilitat pressupostària, fugint d’ajustaments dràstics improvisats en èpoques de crisi.  Per a l’autor, també cal reforçar el control i la trasparència, incidint en la pressupostació per objectius, els indicadors de gestió i les sancions selectives i hauria de fer-se patent que els rescats financers generalitzats als municipis estaran prohibits en tots els casos. Fernández Llera també sosté que caldrà un nou model de finançament local per tal que les entitats locals puguin col·laborar de forma important en la reducció del dèficit públic fins al 2013.  

Barcelona hauria de rebre 150 milions d’euros extra per compensar els costos de capitalitat (Núria Bosch – Marta Espasa – Daniel Montolio, Institut d’Economia de Barcelona)

Ser capital suposa un cost extra de fins a 384 milions d’euros per a Madrid i 150 per a Barcelona. Sevilla (87 M€), Alacant (46 M€) i València (46 M€) les segueixen en el rànking de poblacions de tot l’Estat que haurien de rebre una compensació pel cost de ser una gran ciutat. Si es calcula la compensació bruta per càpita, el consistori de Madrid hauria de rebre 119€ més per cada ciutadà i l’Ajuntament de la capital catalana hauria de ser compensat amb 92€ més per cada barceloní. Aquestes compensacions són brutes, perquè no tenen en compte la possibilitat que la capitalitat generi més ingressos. Aquestes són algunes de les conclusions de l’estimació de costos de centralitat i capitalitat  de les grans ciutats de l’Estat, elaborat per tres investigadors de l’Institut d’Economia de Barcelona. L’estudi identifica com a principal cost de centralitat el fluxe de no residents, que provoca costos per desbordament dels serveis municipals, costos per concentració de problemes socials i altres factors com la congestió, la densitat..etc. El principal cost de capitalitat seria la pèrdua d’ingressos fiscals per l’exenció de la major part d’activitats administratives, predominants en qualsevol capital.  L’estudi, que considera grans ciutats les que tenen més de 75.000 habitants, conclou que aquestes poblacions haurien de tenir un sistema de finançament que compensés aquests costos i que es distingís del finançament de la resta de municipis. Els autors també apunten que aquest finançament diferencial podria establir-se a través de transferències compensatòries dels governs autonòmic o central o a través de figures impositives. Entre les possibles figures impositives hi hauria un impost turístic que gravés les pernoctacions, o bé donar major protagonisme als impostos que graven el consum. Londres, al Regne Unit, és una de les ciutats que reben compensacions per la seva capitalitat. 

El ajuntaments catalans gasten 3 de cada 10 euros en el finançament de serveis que no han de prestar obligatòriament (Maite Vilalta – Institut d’Economia de Barcelona)

Es tracta de serveis vinculats a la cultura (23%), a la seguretat i la protecció civil (20%), a l’educació (11%) i a la promoció social (10%). Dins d’aquests serveis, cal destacar programes de promoció i difusió de la cultura o de l’esport, de protecció del patrimoni,  la despesa destinada a llars d’infants o els programes de promoció de l’ocupació. Són els municipis més petits de 5.000 habitants els que presenten major volum de despesa no obligatòria per habitant (136€ de mitjana). En els municipis més petits, la major part de la despesa no obligatòria es destina a cultura, i en els grans a seguretat i protecció civil.
 Pel que fa al fiançament d’aquests serveis no obligatoris, una part es cobreix amb taxes o preus públics pagats pels ciutadans que els utilitzen (8,5%) i una altra a través de transferències rebudes per altres administracions (17,1%).  La major part d’aquesta despesa (70%), però, es finança a través de fonts incondicionades de recursos: impostos que formen part de la seva cistella tributària i de les transferències incondicionades que reben de les altres administracions. Davant aquestes dades, que evidencien el mal repartiment de recursos i competències entre els tres nivells de govern, l’autora considera necessari definir un marc competencial propi per als governs locals i potenciar les relacions entre la hisenda local i l’autonòmica.  Cal recordar que la legislació vigent permet als municipis que, a més  de prestar uns serveis obligatoris, puguin prestar-ne d’altres que contribueixen a  satisfer les necessitats i aspiracions dels seus ciutadans. A més, la llei determina quins són els serveis que han de prestar els municipis obligatòriament en funció del seu tamany.

El II Informe sobre Federalisme Fiscal a Espanya de l’IEB també inclou reflexions de diversos experts sobre la problemàtica dels municipis turístics, la possibilitat d’implementar un impost ambiental local, el binomi urbanisme-finançament local o les subvencions generals en el finançament municipal a l’Estat.  L’Institut d’Economia de Barcelona és un centre de recerca en Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona que té com objectiu la promoció, el desenvolupament i la divulgació de la recerca econòmica. El 2008 es va constituir com a Fundació IEB i es va crear la Càtedra de Federalisme Fiscal de la Universitat de Barcelona, amb la col·laboració de l’Institut d’Estudis Autonòmics, la Fundación ICO i l’Instituto d’Estudios Fiscales. 

Més informació a Comunicació IEB: 93 403 56 56, 627 480 564 o ieb.info@ub.edu

Esta web utiliza cookies para personalizar la navegación y mejorar sus servicios. Si continúa navegando, usted acepta su uso de conformidad con nuestra política de cookies. Ver más información