• DESCARREGA L’INFORME 
• Actualment, les comunitats només tenen capacitat de decisió sobre el 47% dels ingressos que es generen a través dels impostos, i del 13% sobre els que poden decidir i gestionar.
• L’informe aporta la visió del Canadà com a exemple d’estat amb un model referent de finançament descentralitzat
L’Institut de Economia de Barcelona (IEB) de la Universitat de Barcelona (UB) ha presentat aquest dimecres el ‘VI Informe IEB sobre Federalisme Fiscal i Finances Públiques’, en el que analitza els escenaris que obriria una futura reforma del model de finançament autonòmic.
En el seu article, la investigadora de l’IEB, Maite Vilalta, recorda que el sistema actual limita en excés la capacitat de les comunitats en la gestió de les figures impositives i evidencia problemes en el seus mecanismes d’anivellament. Tal i com recull l’informe, el percentatge d’ingressos del model provinents d’impostos sobre els que les autonomies tenen capacitat de decisió i gestió és només del 13%. El percentatge creix al 47% si tenim en compte els impostos sobre els que les autonomies tene capacitat de decisió, però no de gestió. Són, per tant, exemples dels problemes que presenta l’actual model de finançament autonòmic.
D’altra banda, les circumstàncies obliguen a posar també la resolució del cas català en el centre de la discussió sobre la reforma del sistema de finançament. La professora Vilalta identifica quatre possibles escenaris: I) el manteniment de l’estatus quo amb reformes mínimes; II) l’impuls d’una reforma federal de la Constitució; III) l’acord bilateral Catalunya-Espanya per establir un model específic; i, finalment IV) la secessió.
El paper de les comunitats forals
Al marge de la situació a Catalunya, els autors del ‘VI Informe IEB sobre Federalisme Fiscal i Finances Públiques’ coincideixen en la necessitat de fixar una aportació de les comunitats forals en el sistema de finançament. En l’actualitat, aquestes comunitats gaudeixen d’un nivell d’autonomia total i no participen en els mecanisme d’anivellament. El resultat és que disposen de gairebé el doble de recursos per habitant que la mitjana de la resta d’autonomies. Segons l’informe, la seva integració als mecanismes d’anivellament permetria acabar amb “una de les fonts d’inestabilitat del sistema comú”.
Reforma del sistema d’anivellament
Més enllà de l’aportació de les comunitats forals, el sistema d’anivellament actual presenta greus problemes en el seu disseny. La professora Vilalta qualifica el model de finançament d’ “altament progressiu” degut al tipus marginal, que s’estima sobre un 84%. És a dir, que si una comunitat decreta un pujada de 100 euros en els impostos tributaris per habitant, la incidència de recursos disponibles per càpita només augmentarà en 16 euros com a conseqüència, precisament, del sistema d’anivellament.
D’altra banda, l’informe considera que el model de redistribució funcionaria amb l’actual Fons de Garantia, si no fos per l’aplicació posterior dels altres tres fons d’ajustament, com són els de suficiència, competitivitat i cooperació, que alteren l’anivellament i acaben donant resultats poc justificables. L’informe considera aquest anivellament un dels aspectes “més destacats i espinosos” de l’actual model de finançament.
Tres insuficiències del model aprovat el 2009
L’informe de l’IEB també assenyala tres factors que expliquen la insatisfacció de les comunitats amb el model de finançament autonòmic pactat al 2009 i que s’haurien de resoldre en una futura reforma: el primer, la comentada manca d’autonomia financera dels governs autonòmics juntament amb les distorsions en l’anivellament provocades pels tres fons de suficiència, competitivitat i cooperació. D’altra banda, el propi context de crisi econòmica, que ha fet caure els ingressos tributaris i ha portat a problemes de tresoreria no previstos en el model del 2009. I, per últim, el reiterats incompliments per part del Govern central en la seva aplicació, que afecten a l’estabilitat del model.
L’exemple del Quebec al Canadà
L’informe de l’IEB inclou la participació del professor de la Polytechnique Montréal, Marcelin Joanis, que relata la situació del Quebec com a exemple del funcionament d’una província dins d’un dels sistemes més descentralitzats del món. En l’actualitat, les comunitats canadenques comparteixen fonts de finançament amb el Govern federal, excepte en figures exclusives com els drets de duana. En el cas particular del Quebec, s’hi afegeix el fet de ser l’única província del país amb agència tributària pròpia. Tot i això, el professor Joanis considera dubtós que el benefici econòmic net d’aquest alt grau d’autonomia sigui significatiu en comparació a les despeses que suposa mantenir una estructura pròpia.