Els grans municipis espanyols s’enfronten a la problemàtica de tenir unes característiques molt diferents entre ells no reconegudes en el sistema de finançament. Així, l’anàlisi de la despesa i ingrés per càpita dels municipis majors de 75.000 habitants posa de manifest que no existeix una relació positiva entre la despesa o ingrés municipal i la grandària de la població. En canvi, sí s’evidencien impor tants diferències entre municipis amb igual població, la qual cosa fa pensar que hi ha altres factors que determinen les seves necessitats de despesa.

El nostre sistema fiscal (SFE) té ja 35 anys. En concret, té el seu origen en la Llei 50/1977, de 14 de novembre de Mesures Urgents de Reforma Fiscal. Durant aquests 35 anys, Espanya ha sofert canvis importants. El país ha experimentat un notable procés de creixement econòmic, en part, gràcies a la nostra entrada al mercat únic europeu, avui Unió Econòmica i Monetària. A més, de manera paral·lela, hem passat d’una estructura d’Estat centralitzada a una descentralitzada, en la qual la meitat de la despesa pública la realitzen els governs autonòmics i locals. Però, no només ha estat el nostre país el que ha experimentat canvis

El principi bàsic que va guiar fins a finals de 2011 l’actuació de les autoritats espanyoles enfront la crisi financera no va ser altre que reduir al màxim la càrrega suportada pels contribuents. D’acord amb aquest principi, es va descartar utilitzar la solució que van adoptar un bon nombre de països, això és recapitalitzar massiva i immediatament amb fons públics els seus sistemes bancaris, optant en el seu lloc per exigir més provisions i capital a les entitats amb problemes, al mateix temps que s’incentivava la seva fusió amb altres més solvents.

La integració comercial interior d’Espanya va rebre un gran impuls en la segona meitat del segle XIX. Anteriorment, les regions eren economies relativament independents, a causa de la presència de barreres comercials i als alts costos de transport. Durant el període entre 1860 i 1960 es consolida el mercat domèstic gràcies a la liberalització comercial interior i a la finalització de la xarxa nacional de ferrocarrils.

Les estadístiques més utilitzades per analitzar el mercat de treball proporcionen les variacions netes en el nombre de treballadors empleats (o aturats). Per exemple, observem una caiguda en la desocupació de 10 mil persones que pot deure’s tant al fet que es creen 10 mil llocs de treball i que cap persona perd la seva feina; o bé al fet que es creen 50 mil noves ocupacions i se’n destrueixen 40 mil dels ja existents.

Un tema àmpliament debatut en la literatura econòmica és fins a quin punt les millores en transport generen un impacte positiu sobre l’activitat econòmica. Des d’una perspectiva macroeconòmica, són múltiples els estudis que han confirmat que una millor dotació d’infraestructures afavoreix el creixement econòmic. Més recentment, aquesta relació s’ha contrastat a partir d’un enfocament microeconòmic que avalua l’efecte de les infraestructures sobre el comportament de les empreses. La hipòtesi subjacent és que la infraestructura, al millorar l’accessibilitat als mercats, té un efecte positiu sobre la productivitat de les empreses que se’n beneficien.