La irrupció de la pandèmia de la COVID-19 va suposar un daltabaix tan sanitari com econòmic en la majoria de països del món. La rapidesa en la transmissió del virus, la incapacitat de molts sistemes sanitaris d’absorbir tota la demanda de serveis, així com les mesures de restricció de l’activitat econòmica i de la mobilitat social van posar de manifest la poca preparació dels governs d’arreu del món per gestionar una crisi d’aquesta magnitud.

La congestió, la contaminació ambiental i els accidents són algunes de les derivades sobre les quals cal prendre mesures per tal de reduir els seus efectes negatius. Sobre aquests punts se centra aquest document de l’IEB, en el qual han participat els professors Antonio Russo, de la Loughborough University (Regne Unit); Jos van Ommeren, de la VU Amsterdam (Països Baixos); Maria Börjesson, de la Linköping University (Suècia), i Daniel Albalate i Xavier Fageda, de la Universitat de Barcelona (Espanya).

El shock que la COVID-19 ha provocat i la resposta posterior del nostre sector públic han posat en valor el seu paper com a assegurador; sens dubte. L’alternativa hauria estat un daltabaix sense precedents de la nostra economia –i això de “sense precedents” no és una expressió retòrica, atès que, fins i tot amb la intervenció pública, el PIB espanyol va caure gairebé un 11% en termes reals, és a dir, hi va haver una desviació respecte de les previsions inicials de creixement econòmic per al 2020 de prop de 13 punts percentuals. I això, òbviament, ha de tenir conseqüències sobre el nivell d’endeutament públic i, potencialment, sobre la sostenibilitat de les nostres finances públiques. En aquest sentit, la situació d’Espanya no és manifestament diferent de la d’altres països desenvolupats.

Durant quasi un segle, la fiscalitat internacional s’ha fonamentat en uns principis fixats en el marc de la Societat de Nacions als anys vint del segle xx. L’existència de sistemes fiscals sobirans en un marc incipient d’operacions econòmiques fora de les fronteres de cada estat va portar llavors a establir uns principis que garantissin una certa justícia en la imposició internacional, evitant tant la doble imposició dels mateixos beneficis a més d’un estat com la no-imposició a cap d’ells. Es tractava d’establir uns criteris o uns punts de connexió –la residència i el territori– a partir dels quals s’assignés quin país o quins països tenien dret a gravar els beneficis.

Els sistemes universitaris dels països desenvolupats tenen una importància en les societats que els acullen que va molt més allà del seu pes específic. La contribució que fan en la formació de capital humà o en l’activitat de recerca i transferència són vectors que determinen, d’una manera molt rellevant, el desenvolupament de la societat del coneixement en aquests països. Espanya no és aliena a aquesta situació. Uns pocs indicadors són suficients per posar-ho de manifest.

Les ciutats són un invent de la humanitat que facilita la interacció entre les persones. La vida urbana ens fa més productius perquè ens permet aprendre coses els uns dels altres i especialitzar-nos en tasques més específiques. Més recentment, les ciutats també han esdevingut llocs on la gent vol viure per tal de gaudir d’una diversitat més gran d’experiències i de serveis, com ara els culturals o els gastronòmics, per esmentar-ne només dos exemples. La pandèmia causada pel SARS-CoV-2 ha desactivat, encara que sigui de forma temporal i parcial, aquests avantatges propis de la vida urbana.