- El cas francès demostra com el tribut impacte positivament en el nombre de primeres residències disponibles al mercat i una reducció de preus
- Les ciutats espanyoles de més de 50.000 habitants compten amb una mitjana del 12,3% de cases desocupades, quan el percentatge natural es situa sobre el 5%
L’Institut d’Economia de Barcelona ha publicat una nova edició de l’IEB Report, titulada ‘Turisme i gentrificació a ciutats globals: podria ser útil la política fiscal?’, en la que els experts analitzen com les grans ciutats combaten els efectes negatius de la massificació, sigui per turisme o per inversions especulatives- sobre el benestar dels residents i el mercat immobiliari. En la seva contribució, la investigadora de la universitat París Sud, Mariona Segú, estrau les dades sobre l’evolució de l’habitatge a França després de l’aplicació de l’impost sobre habitatges buits i conclou que el tribut “explica un 13% de la disminució de la desocupació”.
En el seu article ‘Pot l’impost sobre els pisos buits millorar l’accés a l’habitatge?’, Segú explica com el tribut “ha incrementat el nombre de residències principals ocupades, el que vol dir que les cases que van sortir al mercat no han acabat destinades a segones residències”. Un efecte positiu que se suma al fet de que, a mig termini, l’impost no sembla haver afecta a la nova construcció.
Tot i això, la investigadora hi posa context. “Si bé a curt termini es creen els incentius per a treure habitatge al mercat i, així, reduir preu, alhora es redueixen els incentius per a invertir en immobles, pel que, a llarg termini, l’oferta podria tornar a reduir-se i tornarien a augmentar els preus”.
La investigadora destaca que un impost així podria ser útil en un país com Espanya, en el que les ciutats amb més de 50.000 habitants tenen una mitjana del 12,3% de cases desocupades, quan el percentatge natural, segons els experts, se situa sobre el 5%. Tot i això, existeixen dificultats en la seva aplicació. “Els municipis espanyols poden imposar un recàrrec del 50% a l’impost sobre bens immobles en habitatges desocupats, però a la pràctica no s’aplica per la dificultat de definir legalment el que s’entén per casa buida”, adverteix.
Impostos turístics variables
L’investigador de l’IEB, José María Durán, per la seva part, dedica l’article ‘Els impostos turístics sobre les pernoctacions: una opció a valorar en l’àmbit local’ a l’anàlisi de l’impost turístic com a eina de compensació als costos derivats del turisme. “Aquest tribut recau, especialment, sobre les pernoctacions d’hotels i està sent utilitzat per governs locals per a augmentar els seus ingressos i, al mateix temps, internalitzar les despeses socials derivades del turisme”, explica.
L’expert destaca els casos de Venècia i Milà, que apliquen un impost variable en funció de l’època de l’any i de la situació de l’allotjament. “En les zones més allunyades del centre de Venècia s’apliquen rebaixes de fins el 30%, i al gener el tribut es redueix en aquest mateix 30% en tota la ciutat”, explica. El cas de Milà està condicionat per les característiques de la ciutat. “El pes del turisme, en aquest cas, és meno, però és una destinació de primer ordre en congressos, fires i negocis. Per això, quan l’estança es produeix en el marc d’un congrés d’importància, els tipus impositius es redueixen en un 50%”.
A Espanya, malgrat que el turisme supera l’11% de PIB, l’actual normativa de les hisendes locals no preveu l’aplicació de l’impost, pel que comunitats com Balears i Catalunya l’han introduït com a impost autonòmic. Tot i això, els governs locals no poden regular-lo tal i com ho fan les ciutats italianes citades.
Finalment, els investigadors de l’IEB, Albert Solé i Elisabet Viladecans, apunten a que la crisi d’accés a l’habitatge que pateixen moltes grans ciutats europees s’explica, en bona mesura, pels “efectes derivats dels no residents –turistes i especuladors immobiliaris-“, però no només per això. En la seva editorial ‘Fiscalitat, turisme i especulació immobiliària a les grans ciutats’ cita l’augment de la pròpia demanda local de lloguer, de la demanda residencial d’estrangers per l’atractiu de les ciutats, la falta d’oferta de terra, una regulació urbanística contrària a la construcció i la manca d’habitatge social com a elements clau per a explicar l’augment de preu dels immobles de les grans metròpolis.
